Travelling around the Soul

DIES DE CANVIS Retorn a la “normalitat”? ... Convivim cada dia amb la normalitat. La mascareta, ara, és la meva normalitat. Sortir a comprar menys sovint, i de dos en dos, ara, és la meva normalitat. Fer esport amb una professora online, ara, és la meva normalitat ( i m’encanta!). Prendre més el sol, ara, és la meva normalitat. Rentar-me més sovint les mans, ara, és la meva normalitat (i posar-me més crema de mans també ho és). Els canvis en el meu lloc de treball, ara, és la meva normalitat. No quedar amb amics, ara, és la meva normalitat. Potser ens podem qüestionar què significa “normalitat”. Que tot segueixi com sempre? Com “antaño”, que diu la llengua veïna? Això no és normalitat, això és PASSAT. I ens pot portar a tancar-nos de mires i a reduir la nostra visió del món. Tornar a la “normalitat”, per alguns, seria que Franco tornés, per exemple. Si tot hagués seguit com sempre, encara pensaríem que la terra és plana. O no s’hauria descobert la teoria de la rel...

Què és allò que faries/series si deixessis de posar-te excuses? Si et trobes que sempre hi ha alguna cosa per arreglar, alguna cosa per fer, alguna cosa per gestionar, per cosir, per fregar, per llegir... et convido a reflexionar, què faries/series si tot això ja no hi fos?  Què faries/series si tinguessis temps per crear, per imaginar, per dur a terme allò que fa vibrar la teva ànima? Escolta’t.  Permet que es desfassin els nusos, permet-te entrar en contacte amb allò genuí (autèntic), allò que amagues per por a que no sigui prou bo, per por a que no sigui acceptat, per por a brillar massa. Sí, per por a brillar. Què és allò que fa temps que amagues en un racó, que ja has oblidat, i que anhela ser reconegut? Fa tant de temps, que et creies que no hi era, que s’havia esfumat en el teu pas per l’adolescència. Però hi segueix sent. Forma part de tu. Només cal que ho escoltis, que segueixis el rastre, que ho miris i que ho facis brillar. Estem fets de pols d...

Em mudo. Em mudo de casa... i potser també de pell, com les serps. Una transformació que esdevé acció, però que porta temps coent-se a foc lent. Fent xup-xup. I, com si les cèl·lules del meu cos ho sabessin abans que la meva ment, he buidat el meu armari de roba, les estanteries de llibres, els calaixos de papers i trastos, la ment de creences caduques i he obert el racó de les emocions per a que s’estiressin, fessin mandres, emprenguessin el vol i s’alliberessin. He revisat cosa per cosa i he sentit en pròpia pell què volia deixar anar, què ja no m’era útil, allò que ja no formava part de mi, però que seguia guardant a causa d’una estranya inèrcia que ens porta a posseir coses. Relacions. Idees. I m’he quedat només amb allò que em feia vibrar, que m’arrancava un somriure càlid interior. A vegades és molt subtil, però amb la pràctica es reconeix. Saps si allò és un SÍ o és un NO. També m’he trobat amb resistències, amb dubtes, 3 dies mirant un cinturó i dient-me a mi mateixa, ...

Fa 4 anys que m'he endinsat de ple en el món del minimalisme i concretament en posar ordre. Va arribar un moment que vaig sentir que portava massa coses a l'esquena, que no podia caminar lleugera, que hi havia coses que em sobraven i molestaven i que ni tan sols sabia quines eren! El llibre de la Marie Kondo em va obrir les portes, va ser un primer passet per començar a investigar i a aplicar l'ordre en la meva vida. I puc dir que ha estat (i encara és) una transformació total! Vaig començar aquest procés d’ordre amb la meva habitació i amb totes les meves coses. Roba, llibres, objectes... i tot això lligat amb el minimalisme. Sentia que no necessitava tant i que amb menys coses podia viure millor. I només això ja va revolucionar el meu món. El va capgirar de fet. Però no t’espantis. A vegades quan revises i mous energies estancades, tot es mou i també es recol·loca. I això necessita molta consciència personal i temps. Temps per gestionar, per digerir. Perquè cada...

(Imatge: Linda Trueman) Avui (21 de desembre), solstici d’hivern, el dia més curt i la nit més llarga, la més fosca de tot l’any. Moment per a mirar cap endins, per deixar-se guiar per la lentitud, per descansar, per deixar anar tot allò que ja no volem seguir arrossegant en aquest nou inici. Per a les cultures antigues, com la celta, el dies més destacats de l’any venien marcats per fenòmens de la natura, pels cicles de la vida, pels astres, etc. Aquest era el seu calendari i el seu rellotge. Ho feien a través de rituals simbòlics i reunions comunitàries. Per a mi el dia d’avui ha estat d’introspecció, d’energia lenta però amb molt moviment. Des de que va començar la tardor, observant els arbres i les fulles, que connecto amb l’energia de deixar anar. Tot i no saber massa com es fa, quin és el procediment, allí està. Poc a poc l’energia es va recol·locant, es va ordenant. “La luna mengua, y este es un buen tiempo para acompañar la despedida. Un tiempo de duelos fértil...

Fa uns dies que he connectat amb el riu d’abundància que emergeix del tot: tal com brollen els rius, com brilla el sol, com bufa l’aire i com ens nodreix la terra. Miris on miris l’abundància hi és present.  A vegades l’ésser humà es posa uns filtres que són d’escassetat i fan que dificulti el contacte amb l’abundància, però aquesta no desapareix mai.  Escric aquest text amb la influència de la lluna plena (abundant!) i de la presència plena que m’aporta la menstruació. Que em connecta amb cada part del meu cos, físic, emocional, mental i ves a saber... que em fa sentir i posar els peus al terra. Amb cada respiració que entra, el meu cos s’ompla de vida i amb cada exhalació es desprèn alguna toxina, alguna cosa que ja no fa servei, alguna creença caduca i fins i tot alguna resistència, que amb la sang, flueix més amablement cap a la terra, cap a l’origen. És curiós veure com maltractem aquesta terra, aquest origen que ens ha creat i que ens ha donat la vida. Com ens en...