Travelling around the Soul

DIES DE CANVIS Retorn a la “normalitat”? ... Convivim cada dia amb la normalitat. La mascareta, ara, és la meva normalitat. Sortir a comprar menys sovint, i de dos en dos, ara, és la meva normalitat. Fer esport amb una professora online, ara, és la meva normalitat ( i m’encanta!). Prendre més el sol, ara, és la meva normalitat. Rentar-me més sovint les mans, ara, és la meva normalitat (i posar-me més crema de mans també ho és). Els canvis en el meu lloc de treball, ara, és la meva normalitat. No quedar amb amics, ara, és la meva normalitat. Potser ens podem qüestionar què significa “normalitat”. Que tot segueixi com sempre? Com “antaño”, que diu la llengua veïna? Això no és normalitat, això és PASSAT. I ens pot portar a tancar-nos de mires i a reduir la nostra visió del món. Tornar a la “normalitat”, per alguns, seria que Franco tornés, per exemple. Si tot hagués seguit com sempre, encara pensaríem que la terra és plana. O no s’hauria descobert la teoria de la rel...

Què és allò que faries/series si deixessis de posar-te excuses? Si et trobes que sempre hi ha alguna cosa per arreglar, alguna cosa per fer, alguna cosa per gestionar, per cosir, per fregar, per llegir... et convido a reflexionar, què faries/series si tot això ja no hi fos?  Què faries/series si tinguessis temps per crear, per imaginar, per dur a terme allò que fa vibrar la teva ànima? Escolta’t.  Permet que es desfassin els nusos, permet-te entrar en contacte amb allò genuí (autèntic), allò que amagues per por a que no sigui prou bo, per por a que no sigui acceptat, per por a brillar massa. Sí, per por a brillar. Què és allò que fa temps que amagues en un racó, que ja has oblidat, i que anhela ser reconegut? Fa tant de temps, que et creies que no hi era, que s’havia esfumat en el teu pas per l’adolescència. Però hi segueix sent. Forma part de tu. Només cal que ho escoltis, que segueixis el rastre, que ho miris i que ho facis brillar. Estem fets de pols d...

Em mudo. Em mudo de casa... i potser també de pell, com les serps. Una transformació que esdevé acció, però que porta temps coent-se a foc lent. Fent xup-xup. I, com si les cèl·lules del meu cos ho sabessin abans que la meva ment, he buidat el meu armari de roba, les estanteries de llibres, els calaixos de papers i trastos, la ment de creences caduques i he obert el racó de les emocions per a que s’estiressin, fessin mandres, emprenguessin el vol i s’alliberessin. He revisat cosa per cosa i he sentit en pròpia pell què volia deixar anar, què ja no m’era útil, allò que ja no formava part de mi, però que seguia guardant a causa d’una estranya inèrcia que ens porta a posseir coses. Relacions. Idees. I m’he quedat només amb allò que em feia vibrar, que m’arrancava un somriure càlid interior. A vegades és molt subtil, però amb la pràctica es reconeix. Saps si allò és un SÍ o és un NO. També m’he trobat amb resistències, amb dubtes, 3 dies mirant un cinturó i dient-me a mi mateixa, ...