ABUNDÀNCIA

Fa uns dies que he connectat amb el riu d’abundància que emergeix del tot: tal com brollen els rius, com brilla el sol, com bufa l’aire i com ens nodreix la terra. Miris on miris l’abundància hi és present. 
A vegades l’ésser humà es posa uns filtres que són d’escassetat i fan que dificulti el contacte amb l’abundància, però aquesta no desapareix mai. 

Escric aquest text amb la influència de la lluna plena (abundant!) i de la presència plena que m’aporta la menstruació. Que em connecta amb cada part del meu cos, físic, emocional, mental i ves a saber... que em fa sentir i posar els peus al terra. Amb cada respiració que entra, el meu cos s’ompla de vida i amb cada exhalació es desprèn alguna toxina, alguna cosa que ja no fa servei, alguna creença caduca i fins i tot alguna resistència, que amb la sang, flueix més amablement cap a la terra, cap a l’origen.

És curiós veure com maltractem aquesta terra, aquest origen que ens ha creat i que ens ha donat la vida. Com ens entestem en destruir-ho, en destruir-nos. Però d’això potser en parlaré un altre dia. 

Aquí, al lloc on he escollit viure durant uns mesos, la natura hi és més present. Tot és molt més verd i els animals m’acompanyen indicant-me el camí i xiuxiuejant-me amb una rialla que em deixi guiar i que confiï. Dos dies després d’arribar, una Guineu i un petit Cérvol em donaven la benvinguda, a només 3-4 metres d’on era! 
L’encontre va ser tant màgic que no trobo les paraules per explicar la trobada. I tampoc cal. Està guardada en el meu cor.

En una de les passejades diàries em vaig adonar que al meu voltant, per tot arreu, creixien esbarzers que estaven carregats de fruits: mores! I em vaig adonar d’això, de com d’abundant és la natura. Segurament, uns instants després, passés pel meu cap un pensament inconscient del tipus “afanya’t a agafar-les abans que algú altre te les prengui totes”. Però quan ho vaig passar al conscient... quina absurditat! 

Quan vibrem en l’escassetat tot ens sembla escàs, que ens ho prendran, que no en tindrem prou, que se’ns acaba. Però si vibrem en l’abundància veiem com la mare natura ens ofereix els seus fruits sense demanar res a canvi, pel simple fet d’existir. Amb aquestes ulleres ens sentim dignes i podem rebre l’abundància en les nostres vides. Donar i rebre.Al dia següent vaig agafar un pot de vidre i entre passejada i passejada vaig anar recollint i acceptant les mores que l’esbarzer m’oferia. I el millor de tot és que vaig omplir el pot i encara quedaven moltes més mores per a qui vibrés en l’abundància i en volgués!

pd: després d'escriure aquest text, en una de les meves passejades, una dona em va donar les pomes i els cogombres que veieu en la primera foto. Estava al seu hort, em va veure asseguda sota una arbre i va venir i em va oferir el que havia recollit del seu hort. Màgia!